Camina

“Camina» o «Camina quiet». Aquestes paraules poden ser tot un concepte de vida. Caminar sense moure’s. És això possible? També és una resposta a la pregunta de què és educar, la mirada que intentem transmetre al nostre centre. Recordant la comparació de l’optimista enfront del pessimista a l’hora de veure un got amb la meitat del seu interior ple d’aigua, aquest es pot veure mitjà ple o mitjà buit. En aquest espai de recollim tots dos punts de vista. L’optimista que veu el got mitjà ple i dóna la sensació de caminar. I també el més pessimista, el que veu el got mitjà buit i dóna la sensació d’estar sempre quiet i de no moure’s.

Però “Caminar quiet” pot tenir altres accepcions per trobar el sentit a aquesta mirada sobre la vida. Sembla que sempre hem de caminar cap a endavant. Progressar, créixer, avançar,… Aquest concepte de felicitat derivat del neoliberalisme no són més que reflex del capitalisme més dur: sense creixement infinit no hi ha felicitat. Però resulta que vivim en un món finit. El nostre nom també es refereix al fet que es pot caminar sense necessitat de tenir sempre que avançar. En el camí sempre podem detenir-nos a gaudir del paisatge o caminar donant tornades sobre ell. I fins i tot quedar-nos quiets si la felicitat està en aquest lloc del camí.

Es pot resumir molt bé en la coneguda anècdota (Olivé, 2010) de l’empresari americà que, en una visita a Mèxic, veu a un pescador autòcton estirat durant la seva migdiada mentre el mar està replet de peixos. L’empresari li diu:

Però, què fas aquí dormint? Amb la de peixos que tens en aquest mar podries demanar un crèdit, comprar un vaixell, crear una empresa i pescar en massa. Després crear una flota major i pescar molts més peixos. Al cap de deu o vint anys podries guanyar molts diners i amb ell, no haver de tornar a treballar més i descansar.

El pescador mexicà, s’aparta lleugerament el barret de la cara i li diu:

Gringo. Però, para què vaig a fer tot això si ja estic descansant ara?

Ens passem la vida esperant en un món frenètic ple d’estímuls que no fan més que posposar el que realment ens fa feliços. Un món de contínua insatisfacció que no gaudeix del trajecte perquè només viu de futures metes. I això també ocorre en referència a l’educació. Hem de gaudir del procés, agrair el camí, l’aquí i ara, pensant que ja hem arribat on volíem anar. Tot això sense renunciar ni oblidar noves metes.

La tasca d’educar durant aquest inici de segle XXI no és fàcil. Tampoc la tasca de relacionar-se amb altres persones ni la de gestionar aquestes relacions. El context sociocultural i econòmic transmet noves dificultats però també nous reptes. I si aquesta tasca es dirimeix com a professional o com a pares o mares, la dificultat es multiplica. Vint-i-quatre hores de servei en pro de l’educació.

I aquí venim nosaltres. A fer un cop de mà i un acompanyament en tot aquest procés. Què, us hi apunteu? Doncs, som-hi!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *