Avui us vull compartir un detall sobre mi que poques persones coneixen, potser només les més properes. Amb 23 anys vaig quedar cec. Vaig perdre la visió total d’un ull i la visió parcial d’un altre per un doble despreniment de retina. Durant un dia vaig anar perdent la visió de manera gradual fins arribar la foscor total. Em van ingressar d’urgència i em van immobilitzar estirat cap per amunt durant 10 dies amb els ulls embenats, per tal que la retina es pogués col·locar i veure quin percentatge de visió havia perdut. Així. De cop i volta. Sense cap més avís. Em van intervenir i després de 2 mesos sense poder veure ni moure’m em van retirar les benes dels ulls. Sempre recordaré el moment de treure’m les benes i com veia petites imatges enlluernants amb el dubte, la por i el neguit de saber com, què i de quina forma veuria, si és que ho podia fer.
Tornar a veure després de dos mesos va ser una experiència increíble i, per sort, vaig poder recuperar bona part de la visió. Vaig perdre, però, molt de la meva vida anterior com per exemple poder jugar a futbol. A canvi vaig tenir el regal de poder veure i fer vida normal, de poder gaudir d’allò que pensava que potser no podria gaudir mai més. Des d’aquell dia que hi penso molt i molt sovint. Que tinc ara mateix uns ulls d’uns 75 anys i que en qualsevol moment puc deixar de veure les muntanyes, el sol, el mar, els meus fills,… i intento recordar-ho i mirar com si fos la darrera vegada que ho puc fer.
Sovint he sentit a dir que tinc els ulls bonics però qui ho diu no sap que son uns ulls malalts i envellits. En el moment de l’operació ja em van dir que tenia uns ulls vint i cinc anys per sobre de la meva edat. Així, vint i tres anys després de l’operació, em van aparèixer cataractes de les que vaig ser intervingut.
Quan tinc revisió de la vista (ara feia tres anys que no l’he pogut fer, pel Covid diuen…) d’alguna manera torno a viure tot el procés. La sala d’espera, les gotes als ulls, la visió borrosa,… d’alguna manera revisc que he de mirar les coses com si fos la darrera vegada que les miro. Per què resulta que pot ser veritat. Avui he tingut revisió i ja m’han advertit que l’altre ull es preveu que necessita intervenció de cataractes d’aquí a entre dos i cinc anys. Així que continuaré mirant els arbres, les muntanyes, el mar, les persones a qui més estimo i la vida com si fos la darrera vegada que les miri, com a mínim amb els ulls. Per què després aprens que hi ha moltes maneres de mirar i de veure i és que la vida va d’això: de gaudir de cada moment com si fos l’últim, de gaudir de les coses precioses de la vida perquè només hi ha una cosa segura: tard o d’hora no hi seran. Així que, gaudim el regal que tenim abans que la festa acabi. I mirem aquesta festa. Mirem-la, mireu-la, i aturem-nos de tant en tant a gaudir del camí. Per què, els que em coneixeu ja sabeu de què va, quan parlo de “caminar quiet” parlo precisament d’això. Caminem, però aturem-nos de tant en quant a gaudir del camí que, per un moment, se’ns ha regalat. Em feia il·lusió compartir-ho, per si a algú li pot ser útil.
Abraçades!
